Peix al cove, ambigüitat, balançes fiscals.

Aquests dies, amb motiu de la presentació dels pressupostos generals de l'Estat pel 2007, hem assistit a la primera confirmació d'allò que molts temíem que passaria amb l'aprovació del nou Estatut: que el nou text refrendat pels ciutadans de Catalunya legitimava sine die l'esperit del peix al cove que va fer famós l'antic President Pujol. Un esperit que, per altre banda, perpetua una imatge fenícia i negociadora dels catalans anant a reclamar més diners.

El gran problema del capítol VI (Del finançament de la Generalitat) que vam aprovar el passat 18 de juny és la seva ambigüitat. Una ambigüitat que permet l'espectacle kafkià que vam viure ahir, on davant una mateixa xifra que havia de representar un mateix % (la disposició addicional tercera de la inversió en infraestructures), els partits polítics i la premsa catalana no es van posar d'acord en valorar-la de forma positiva o negativa. Una ambigüitat que la seguirem veient quan s'hagi de crear i omplir de contingut l'Agència Tributària de Catalunya, o quan s'hagi de comprovar el compliment del principi d'ordinalitat de l'article 206.5 del nou Estatut. Tornarà a passar el mateix: davant d'una mateixa realitat sorgiran, de forma partidista, diferents interpretacions.

Tot aquest deliri tidria una fàcil solució si es publiquéssin les balances fiscals. Llavors, tots sabriem quina és la veritable realitat. Fos com fos, s'acabaria la suposada insolidaritat catalana o l'expoli fiscal que suposadament pateix Catalunya. S'acabarien les suspicàcies i els recels, tan d'uns com d'altres, i seria un bon exemple de convivència consensuada. Encara recordo aquella entrevista al jardí de la Moncloa on la periodista Mònica Tarribes va preguntar fins a tres cops seguits al president Zapatero quan es publicarien les balances fiscals.

El que preocupa és que tot això s'ha aconseguit amb el millor dels escenaris possibles. Que passarà si el PP guanya les Generals del 2008?

Les xifres

Segons les xifres presentades ahir per Solbes, Catalunya rebrà el 14 % del total de la inversió que l’Estat farà a les diferents Comunitats Autònomes. L’any passat, aquest percentatge fou del 14,6%. En quan a inversió per infraestructures, un total de 496 milions d’euros més comparats amb els d’aquest any, que fan pujar la inversió total en infraestructures a 3.195 milions d’euros.

Els càlculs

Segons el conseller Castells, a aquesta xifra li hem de sumar 250 milions d’euros d’una partida destinada a millorar la Renfe. En total 3.445 milions d’euros. Si fem això, Catalunya sí que rebrà el percentatge d’inversió en infraestructures que dictava el nou Estatut, però només si es compten com a infraestructures les partides dels ministeris de Foment i Medi Ambient.
Segons la Cambra de Comerç, els seus càlculs estimaven que per cumplir el famós 18,8% la xifra total d’inversió en infraestructures per a Catalunya havia d’arribar als 3.797,7 millones de euros.

Les interpretacions

ICV es dóna per satisfeta per l’increment d’inversió obtinguda, però es manté prudent a l’expectativa de verificar xifres. ERC i CiU ho creuen del tot insuficient i demanen als governs català i espanyol que es posin d’acord amb el model de càlcul. El PSC creu que és un canvi substancial en el model d’inversió i que això demostra que els socialistes catalans són una garantia de futur per a Catalunya. El PP creu que són unes xifres que demostren la insolidaritat de Zapatero i de la classe política catalana.


Hi ha dies que la política desespera.

Concessions per entregues

Després d'aprovar l'Estatut de Catalunya, l'estratègia del PSC-PSOE (a través dels governs català i espanyol) ha estat la d'anar simulant concessions per entregues en tots aquells temes no resolts en el text. Amb vista a les eleccions catalanes, la estratègia és encertada: Intentar rebaixar el protagonisme que havia adquirit Mas i presentar a Montilla com l'autèntic garant de l'autogovern català. Però de moment no està donant els resultats esperats.

El primer cartutxo va ser l'anunci que la Generalitat entraria en la gestió d'El Prat. El resultat ha estat més aviat escàs: a hores d'ara encara no se sap si seria un consorci paritari o si la Generalitat només tindria dret a vet. L'ambigüitat del govern espanyol, sumada al cansament de la gent amb els problemes d'El Prat, han deixat bastant mullat aquest cartutuxo electoral.

La segona concessió prevista per escenificar el suposat poder negociador de Montilla ha estat el ja famós 18.8 % d'inversió en infraestructures que l'Estat ha de fer a Catalunya. Però a falta d'una entesa en la xifra final que tindrà Catalunya, l'atenció informativa ha estat derivava cap a un futur alliberament de peatges.

Sigui com sigui, l'hora de la veritat s'acosta: l'hora de les xifres. Avui Solbes donarà a conèixer les dades d'inversions territorialitzades al Congrés dels Diputats.

Brutícia.

En tota bona campanya electoral sempre hi ha lloc per treure algun drap brut de l'adversari. En la precampanya catalana ja hem entrat en aquesta fase. Amb poc menys de 48 hores han aparegut un seguit d'acusacions als mitjans.

El primer en sortir ha estat l'incansable fiscal Daniel Sirera (PP) acusant al Tripartit de pagar 29.000 euros a un assessor, per un informe "buit de contingut" i amb trossos copiats d'Internet. El següent en ser posat a la picota ha estat el subdelegat del govern central, Eduard Planells, que segons un rumor estaria investigat per la policia en relació a la legalització de permisos a un grup mafiós rus. El mateix grup que protagonitza l'última acusació (destapada per la Cadena Ser) segons la qual l'exconseller i candidat electoral de CiU, Antoni Fernàndez Teixidó, va tenir negocis amb el georgià i cap del grup mafiós, Maltxas Tetruaixvili. La carta de Teixidó, trobada dins la caixa forta del georgià al ser arrestat agraïnt la invitació a un sopar, ha sortit a tots els mitjans.

Em sembla perfecte que les brutícies dels polítics, que segur que en són moltes, apareguin als mitjans de comunicació. Però que això passi només quan convé i que els mitjans de comunicació no siguin res més que l'apèndix del seu amo (o al revés fins i tot) diu molt poc de la consideració intelectual que els partits polítics tenen dels seus potencials electors. I em sap greu.

Pactes

Els últims dies la precampanya electoral s'ha anat centrant en les possibles aliances que es donaran després de les eleccions.

El tret de sortida el va donar Joan Puigcercós amb les seves declaracions afirmant que no descartaven, ni molt menys, fer president a Artur Mas. Felip Puig, per si les mosques, replica dient que el compromís Montilla-Puigcercós és molt sòlid, que CiU no pot comptar amb els vots d'ERC. Per la seva banda, el PPC (l'únic partit polític que es sent orgullós de que ningú el vulgui tenir com a aliat) diu que CiU els necessitarà per formar un govern estable, que si posin fulles. No cal dir que l'argument està una mica agafat pels pèls. Viçenc Villatoro (de CiU) en donava la seva explicació: CiU només podrà formar govern en el cas de que el Tripartit no es pugui o no es vulgui reeditar. I en aquest supòsit, tant ERC com, fins i tot el PSC (va dir ell) trucarien a la porta dels nacionalistes. La imatge del PPC del bracet de CiU és la preferida també pel PSC. I el president Maragall, que va per lliure, continua parlant dels perills d'una sociovergència.

Tot plegat no deixen de ser velles tàctiques electorals. Sempre es segueix el mateix patró: Mobilitzar als teus potencials votants i desmobilitzar als teus potencials no votants.

I ICV? Joan Saura en una entrevista a BTV deia: "Jo no votaria mai a un partit que no em digués el que farà amb el meu vot."

El problema de l'inversió

Segons la Disposició Addiconal Tercera del nou Estatut de Catalunya ja en vigor, l'Estat es compromet a invertir en infraesctures a Catalunya l'equivalent al pes del PIB català en el total d'Espanya. El calcul d'aquesta xifra, que actualment està en el 18,8 %, es convertirà en una de les claus per l'aprovació dels propers Pressupostos Generals de l'Estat. Tant CiU, com ERC, com ICV, després de la primera sessió de converses que han mantingut aquesta setmana amb el Govern central, han mostrat la seva disconformitat pel que fa a la xifra final calculada pel govern socialista. Segons els partits catalans, els calculs que ells tenen dónen un total de recursos econòmics força major per a Catalunya.

Totes dues postures tenen la seva justificació jurídica degut a la vaguetat del text aprovat. El problema de l'inversió en infraestructures és que a la Disposició Addicional Tercera s'indica que el calcul del 18.8 % s'ha de fer un cop separats els recursos destinats al Fons de Compensació Interterritorial. El propòsit del govern central és augmentar substancialment aquest fons (segons un article a El País el 7 de febrer va arribar a dir que es doblaria)per així pal·liar possibles retirades d'ajuts europeus en aquelles C.A. que es veuen perjudicades per l'ampliació de la Unió Europea cap a l'Est.

I aquí està el problema en el càlcul de l'inversió: Determinar quin serà l'augment d'aquest Fons de Comensació Interterritorial. Perquè si augmenta molt aquest fons, la base amb la qual es farà el calcul del 18.8 % també es redueix.

Equidistància 2.0

Joan Puigcercós diu que ERC no descarta fer president a Artur Mas. En unes declaracions al programa de ràdio El món a Rac1 , el secretari general d'ERC comença a aplanar el camí per un eventual govern nacionalista. Després de tres anys d'aposta per les esquerres, ERC acabaria de rendibilitzar el poder que li dóna la seva condició de partit clau per formar govern.

Molts cops s'ha dit que la distància entre CiU i ERC era gairebé insalvable. Que les ferides polítiques entre els dos partits estaven massa obertes. A un li coïa encara l'aposta pel Tripartit. A l'altre, la recent foto de Mas a la Moncloa. I que, a poc que poguéssin, els republicans possibiliterien un nou govern tripartit.

Donc bé, sembla que les enquestes, que dónen una àmplia majoria a CiU, estan fent aparcar el ressentiment d'ERC. I és que tot i que amb les dades del racòmetre encara es podria reeditar el Tripartit, políticament seria poc justificable. Per tant, ara l'equidistància d'ERC torna a ser real. Allò que es diu de l'atracció del poder.

Potser el dubte que se li pot presentar a CiU el 2-N serà decidir si formar govern estable amb ERC o apostar per pactes puntuals, ja sigui amb ERC per alguns temes com amb el PP per d'altres.

Racòmetre (I)

Primer baròmetre d'intenció de vot de l'emisora RAC1.

CiU: 52 diputats(+6)
PSC: 37 diputats(-5)
ERC: 21 diputats(-2)
ICV-EUiA: 13 diputats(+4)
PPC: 12 diputats(-3)

Majoria Absoluta: 68 diputats

Posibles governs amb majoria absoluta:

CiU+PSC= 89 diputats
CiU+ERC= 73 diputats
PSC+ERC+ICV= 71 diputats

La paradoxa electoral de l'Estatut

Les declaracions realitzades pels liders polítics durant la diada d'ahir van anticipar la que serà una de les batalles electorals centrals en les eleccions de novembre: la batalla per rendibilitzar l'increment previst d'inversions en infraestructures que l'Estat haurà de fer a Catalunya en compliment d'allò previst a la Disposició Addicional Tercera del nou Estatut de Catalunya. Avui ja es donaven les primeres xifres de la mà del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, que calcula que l'augment serà d'uns 400 milions d'euros.

I és que la coincidència entre l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat pel 2007 i les eleccions catalanes donarà molt de si. Entre altres coses, una paradoxa en la batalla electoral per treure rèdits polítics de l'agument en infraestructures i, en general dels acords de l'Estatut:
CiU, tot i ser la principal beneficiada i protagonista en tot el procés d'aprovació, ara es troba que no pot reclamar amb gaire ímpetu les bonançes del text, ja que apel·lant a les millores de l'Estatut li fa el joc al candidat Montilla, que guarda la seva arma electoral, Zapatero, per treure-la en el moment oportú.


Coses de la política catalana...

El vot dels immigrants

Ha estat el tema estrella de la última setmana. I el tret de sortida de la precampanya electoral, aquest cop de la mà d'ICV. Un tema molt complex però que, en la nostra societat de Telenotícies, s'ha tractat com és habitual amb profunda superficialitat.

Veure als immigrants com un grup homogeni és una tonteria. A Catalunya arriben persones de tot el món que poc o res tenen en comú, a no ser la precarietat econòmica en la que viuen, en la majoria de casos. No crec que jo, en l'hipotètic cas d'emigrar a Senegal, hagués de tenir el mateix dret a votar que una persona que hagués arribat de Mali o Guinea Bissau (països veïns), pel sol fet que els dos seriem immigrants. Realment, no em veuria capacitat per fer-ho i en cap cas seria la meva prioritat a curt termini.

Però segurament, aquell gambià que portés 3-5 anys vivint a Senegal sí que estaria capacitat per entendre la cultura política, la llengua, la sociologia, els conflictes socials, etc, que li permetéssin exercir el seu dret a vot de manera conscient. Si jo emigrés a Argentina, al cap d'un temps de viure-hi, crec que sí estaria capacitat per exercir el meu dret a vot. En canvi, tardaria més temps en veure'm capacitat a votar en el cas d'haver emigrat, per exemple, a Corea del Sud.

Està clar que les llibertats polítiques són inherents a les persones, però precisament perque són tant importants s'han d'intentar exercir amb la total consciència posible. No estic dient amb això, com va dir el senyor Duran, que s'hagin de fer exàmens de crisitianitat o catalanitat. És més, reconec que no en tinc ni idea de moltes de les tradicions que el senyor Duran deu creure essencials.
La veritat és que el dret a vot s'exerceix, en molts casos, de manera superficial, coneixent o no el significat de la Pascua.

El que dic és que és un tema massa complex per ser carn de campanya electoral, ja que és un període de temps on impera la demagogia.

Negociar el poder

Duran i Lleida avisa a Zapatero que si es repeteix el Tripartit a Catalunya no compti amb CiU a Madrid. O el que és el mateix, si Artur Mas no és el proper Presient CiU no pacta amb el PSOE. I és que estem en un moment polític d'una geometria electoral molt interessant. Fa uns mesos era clar que Zapatero preferiria a CiU com a futur soci per acabar els dos últims anys de legislatura (recordem la foto). Però a mesura que s'acosta l'1 de novembre apareixen els primers símptomes de nerviosisme i d'incertesa.

El principal escull que ha de superar Zapatero abans d'arribar a l'anhelat centrisme que respresenta CiU -i que tant bé els hi aniria en ple procés de pau a Euskadi- està, per tant, en la designació del futur president de Catalunya, que per CiU és llògicament innegociable. La qüestió és, doncs, una altre vegada la mateixa que va passar amb el difunt Maragall: Zapatero ha d'escollir entre apostar per un president socialista a Catalunya -en aquest cas Montilla-, o afiançar el seu propi de la mà de CiU. Perquè siguem clars, si es reedita el Tripartit tornaran males noves per Zapatero.

Però la cosa no és tant senzilla. Perquè suposo que aquest PSC renovat també tindrà alguna cosa a dir en aquest gran teatre electoral. El poder és massa temptador i cap partit que té majoria per governar es conforma amb l'oposició. I ERC? que farà enmig de tot això?
Però com sempre, tot aquesta complicada geometria pre-electoral dependrà, en última instància, dels resultats que la nit electoral ens deixi. I ni Mas ni Montilla podran governar sense dependre de tercers, per tant, a partir de l'1 de novembre tornaran temps per negociar el poder.

Comercial de la paraula?

Crec que d'ençà que Montilla va anunciar que seria el proper candidat del PSC, moltes persones hem anat escrutant -de forma gairebé inconscient- cada una de les seves aparicions en els mitjans.

No és d'extranyar. Al capdavall, ell és la gran novetat de les properes eleccions catalanes. Però fins ara, no hem tingut gaires ocasions per veure'l en acció. De fet, jo l'he vist més en els hiperbòlics cartells publicitaris de l'autopista que parlant pel Telenotícies Migdia: "Ara és l'hora dels catalans", ens anuncia un Montilla que mira cap a baix amb un posat gairebé de timidesa.

També és veritat, però, que encara no ha començat la campanya electoral. Segur que quan Montilla traspassi la cartera del Ministeri d'Indústira a Joan Clos, se'l podrà veure amb més freqüència exercint l'art de l'oratòria.

Comercials de la paraula. Això és el que acostumen a ser els candidats. Però crec que Montilla no és un candidat típic. L'oratòria no és el seu fort. Com lluitar, doncs, amb oradors tant experts com Mas o Carod?

Potser, el gran actiu de Montilla no serà adornar el que ÉS sinó recordar el que REPRESENTA.