L'última gran metàfora

La data de les eleccions ha estat l'últim capítol del desencís entre Maragall i el PSC. Era l'última prerrogativa que tenia com a Presient de la Generalitat i l'ha utilitzat, un darrer cop, per escenificar-ho.

El PSC volia que el dia de les eleccions fós laborable. Creien que d'aquesta manera s'afavoria la participació d'una part de l'electorat que normalment s'absté en diumenge.
La patronal, per la seva part, recordava els elevats costos que provocaria a les empreses el fet de votar en dia laborable.

Es veu que Montilla i el PSC es van assabentar de la notícia a través de TV3. Igual que aquell cop que Maragall va ser informat del pacte Mas-Zapatero a través dels diaris.

El PP i el franquisme

És difícil guardar les formes quan un sent certes coses. I és que en el cas del PP resulta complicat no escandalitzar-se després de sentir les declaracions dels seus líders relativitzant el franquisme. Aquest cop ha estat el "moderat" de Josep Piqué. Ai, què lluny queda aquell "viaje al centro".

Ara, el que es porta en la dreta espanyola és el radicalisme, la caverna. Sembla que han donat per perdut l'espai electoral del centre polític i que, per tant, el que busquen és forçar la màquina de tal manera que desplaçi als votants cap a la dreta. O potser no es tracta de cap estratègia. Potser, simplement són així de fatxes i realment creuen que la Guerra Civil era inevitable. O que les morts d'ETA van ser en va. O que el PSOE i ETA havien pactat l'11-M. La llista de despropòsits és llarga.

Però en el cas de Catalunya el despropòsit del PP és encara més gran. El paper que juga Josep Piqué no pot ser més incòmode. Ni pot resultar més fals. Com pretenen que la ciutadania identifiqui al PPC com un partit moderat i de centre quan ni tant sols es veuen amb cor de condemnar el franquisme! Potser té la seva lògica si tenim en compte que els millors resultats que ha obtingut mai el PPC a Catalunya van ser de la mà d'un tal Aleix Vidal-Quadras.

N'hi haurà prou amb l'equidistància?

Esquerra no passa pel seu millor moment. Sembla clar que l'estratègia que seguiran serà la mateixa que fa tres anys. És a dir, l'equidistància entre CiU i PSC. El que ja no està tant clar, però, és que aquesta els hi pogui tornar a garantir 23 diputats.

I és que la tendència a l'alça d'ERC s'ha frenat de cop. L'acció de govern i, sobretot, el procés d'aprovació del nou Estatut han reduït subtancialment les seves àrees electorals. Irònicament, ara l'equidistància d'ERC es produeix en la pèrdua de vots, tant d'aquells que li varen exigir el No a l'Estatut ("les bases") com d'aquells que l'abandonaren en el vot del referèndum.

Si a tot això li sumem les lluites de poder dintre del propi partit ens quedem amb una situació bastant complicada. ERC ha de replantejar-se si aquest cop n'hi haurà prou amb l'equidistància.