La resposta és no

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya per acabar pactant un text que precisamnet perpetuarà la imatge dels catalans anant a negociar el seu finançament a Madrid?

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya per acabar trencant la unitat dels partits catalans i pactar el proper Govern de la Generalitat a la Moncloa?

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya perquè ara, tot d'una, la resta de Comunitats Autònomes s'afanyin a demanar el mateix que fa uns mesos desmembraba "la unidad de Esapañña"?

I per què ha passat tot això? (primera part)

La política catalana està en un moment d'incertesa tant gran que fa gairebé impossible pronosticar res. El que sí que podem fer és analitzar les raons del que ha passat. O almenys, intentar-ho. Aquesta és la meva hipòtesi.

En primer lloc, per tal de no caure en l'error d'un anàlisi condicionat pels fets recents, hem de tenir en compte els antecedents més llunyans. I potser el més llunyà de tots està en la decisió d'ERC, el desembre de 2003, de formar el Govern Tripartit. En aquells moments, ningú esperava que 4 mesos més tard el PSOE accedís a la Moncloa. Però Zapatero acaba guanyant les eleccions. Aquí neix el problema.
Degut a la seva victòria per minoria simple, el PSOE necessita recolzaments parlamentaris. En altres circumstàncies, el soci natural hagués estat CiU. Però el context polític l'obliga a apostar, a contracor, per ERC. I amb un afegitó molt important: El principal objectiu del Govern Tripartit serà l'aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia.

Al cap d'un any, comencen els treballs de la Comissió Parlamentaria que ha de consensuar un text per ser votat al Parlament de Catalunya. Després d'un final agònic, en un acord in extremis, la nit del 29 de setembre de 2005 succeeix un fet inesperat: Maragall accepta un text estatutari totalment inacceptable pel PSOE. Amb aquesta decisió, Maragall cedeix a la pressions de CiU (l'únic partit amb prou diputats per exigir concessions) i passa la pilota a Zapatero, encarregat a partir d'aquell moment de tenir que retallar moltíssim un Estatut aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya. I comença la retallada (negociació). El que no podia imaginar Maragall és que Zapatero, des del primer moment, ja tenia pensat el final de tot el procés. (continuarà)

Les 6 incògnites

Corren temps d'incerteses en la política catalana. El no d'ERC a l'Estatut i la posterior crisi de govern han fet aparèixer diverses incògnites de futur en la política catalana, que per les reaccions dels partits polítics aquest cap de setmana, sembla gairebé abocada a unes eleccions anticipades.
La primera incògnita es resol aquest dimecres en la votació del Senat al text estatutari. ERC manté que s'abstindrà en la votació per no enrederir el calendari del referèndum. Però a hores d'ara, ni els seus socis de govern confien en la paraula dels republicans.
La segona incògnita (cronològicament parlant) la trobem en la campanya que faran els partits polítics en el referèndum. Quina serà la implicació dels líders d'ERC? Com es gestionaran les diferents postures d'un mateix govern? Avui, Carod-Rovira ja ha avançat quelcom, assegurant que s'implicarà activament en la defensa del no.
La tercera incògnita es resoldrà la nit del 18 de juny. Ningú s'atreveix a pensar en un escenari on guanyés el No a l’Estatut. I segurament, és una opció molt poc provable. Però després de més de dos anys d'insults i de crítiques ferotges a Catalunya, un Sí poc rotund i amb un índex d'abstenció elevat, tampoc seria un resultat d'agradable gestió per a la classe política catalana. Per ningú.

La quarta incògnita és la de saber si després del referèndum es convocaran eleccions anticipades. Avui s'ha reunit una Executiva extraordinària del PSC per analitzar la decisió d'ERC. Tot i que el PSC oficialment ha apel·lat a la calma fins després del referèndum, ja han aparegut les primeres veus, com la de Joaquím Nadal, que donen per descomptat unes eleccions per la tardor de 2006.
I aquí es presenta la sisena i última incògnita: L’escenari polític català resultant d'aquestes hipotètiques eleccions anticipades. Les majories de govern es mantenen iguals que fa dos anys i mig. Per tant, i descartant que el Tripartit es reediti (perquè s'hauria de reeditar si precisament són les seves desevinències les que provoquen unes eleccions anticipades?), resten dues opcions de govern. El pacte CiU-ERC, que tant els uns com els altres han negat i negat. O la sociovergència...

NO

Això és el que van dir les bases d'ERC a l'Executiva del partit al conèixer la intenció d'aquesta de posicionar-se amb el vot nul. I això és el que finalment recomanarà ERC en la votació del referèndum de l'Estatut de Catalunya.
És clar, no han trigat en aparèixer les crítiques de tots els altres partits. Però el primer que s'ha de dir (crisis de govern a part) és que la decisió d'ERC és, si més no, una decisió de consens: es pregunta a les bases del partit i veient una resposta àmpliament majoritària, es decideix corregir la postura.

A partir d’aquí, començen els retrets. El primer té a veure amb l'organització del temps polític. Que costava que aquesta decisió de les bases es conegués abans que l'Executiva d'ERC hagués clarificat (finalment!) la seva postura? Dóna la sensació que l'espectacle d'aquesta setmana s'hagués pogut evitar amb una major planificació del calendari polític del partit.
Després tenim l'enorme problema de la legitimitat del Tripartit. Aguantarà al desgast que suposaran les campanyes de postura antagònica, dues a favor del sí i una a favor del no. A vegades, sembla que el Tripartit, a base d'encadenar crisi rera crisi, ha assolit aquell estat de “mala salut de ferro” que el fa immune a situacions que amb altres protagonistes haguessin resultat letals. Està per veure.
No fa falta dir, però, que Convergència i Unió s'afanyarà a presentar un escenari on ERC ha de triar entre continuar al govern o demanar el no a l'Estatut. I és que aquest és el quid de la qüestió. I això, els partits polítics ho saben bé. L'Executiva d'ERC s'ha vist atrapada entre dues realitats: l'anterior realitat assemblaria que la caracteritzat durant tants anys, i la nova realitat pragmàtica que caracteritza tot partit de govern. O seny o rauxa.

El PSC i l’Estatut. O els problemes d’un equilibrista (primera part)

El procés polític que el proper 18 de juny acabarà amb la celebració del referèndum d'aprovació d'un nou Estatut per a Catalunya es va iniciar el mateix moment en que ERC decidia formar el Govern Tripartit. Era desembre de 2003. Des del primer moment, es va deixar clar que el principal projecte d'aquell Govern nounat havia de ser la reforma de l'Estatut de Catalunya. Però en aquells moments, ni els republicans més optimistes podien pensar amb el gir que donarien les circumstàncies polítiques quatre mesos més tard. El 14 de març, el PSOE, contra tot pronòstic, guanyava les Eleccions Generals.
Tres mesos més tard, començava el procés de reforma de l'Estatut. Ràpidament es va poder veure que el paper del PSC no seria gens fàcil. ERC estava disposada a utilitzar tot el poder que li concedia el seu paper de partit clau. I al mateix temps, no era difícil observar que la reforma de l'Estatut de Catalunya, de no ser ben gestionada, podia convertir-se en un escull per a la governació de l'estrenat govern de Rodríguez Zapatero. I així, és com començava el camí de l'equilibrista pel PSC. Fent equilibris, entre les posicions del seu soci de govern per una banda, i les posicions del seu propi partit d'àmbit estatal per l’altre.
Com tots sabem, el primer pas era negociar i aprovar una proposta d'Estatut per part del Parlament de Catalunya. Les negociacions, que van coincidir amb l'estiu de 2005, es van fer llarguíssimes, i es van acabar amb un final sorprenent: el PSC acceptava unes posicions mai defensades abans en matèria de finançament i de competències. Passava la pilota a la teulada del PSOE, encarregat a partir d'aquell moment de retallar un text aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya un 30 de setembre de 2005.

ICV respecte l’Estatut de Catalunya: que s’acabi ja!

Iniciativa per Catalunya fa dos anys que tot i estar en el Govern de Catalunya, no sap ben bé quin és el seu rumb. El que portem de legislatura ha estat monopolitzat per gairebé un únic tema, el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, i per tant per un únic cleavage polític predominant, el cleavage nacional. I Iniciativa no es sent còmoda parlant d’aquests temes. Els seus votants tampoc. Lluny ja queden aquells temps on la política catalana es barrejava amb l’actualitat internacional i tots sortíem al carrer a cridar el "no a la guerra". Aquell va ser l’apogeu electoral d’ICV: els temps de dreta contra esquerra.

Ara, tot està ocupat per la retòrica nacional. Fa dos anys l’enemic eren "les dretes", ara ho son "els centralistes espanyols". El canvi és substancial: Fa dos anys l’antídot eren "les esquerres", ara han passat a ser-ho "els nacionalismes catalans". Això no vol dir que ICV no tingui un discurs nacional format (fins i tot està a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles!). Però en democràcia allò que importa no és la realitat sinó la percepció. I la percepció que els votants tenen d’ICV no és precisament la de ser un partit nacionalista català.

Per tant, si no es pot canviar al votant potser es pot canviar l’actualitat política. Durant tot el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, ICV ha seguit l’estratègia d’anar redibuixant allò que passava en clau nacional per canviar-ho a una perspectiva social. Va començar intentant defensar el discurs que l’Estatut havia de ser un "procés participatiu de debò", però l’autocar itinerant de l’Estatut va ser un fracàs. Després, mentre els altres partits es centraven en el terme nació i en el Finançament, ICV concentrava esforços en defensar el Títol III de Drets i Deures. Fins i tot, mentre ERC i CiU es queixaven dels "atacs de l’espanyolisme" contra Catalunya, ICV ho feia dels "atacs de la dreta".
ICV té moltes ganes que s’acabi tot aquest procés, que es passi pàgina i que ràpidament es comenci a parlar dels temes amb que es sent més còmode: de drets socials, d’ecologisme, de desigualtats nord-sud, de control a les armes, de la situació de l’habitatge, ... I si pot ser, que el Tripartit duri molt de temps!