Les raons d'ERC per demanar el vot nul

Bon dia per començar un blog d’anàlisi de la política catalana. Avui s’ha desvetllat una de les incògnites que darrerament s’havien format entorn al final d’un procés que ha monopolitzat els dos últims anys de política catalana: avui Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit el vot que defensarà en el referèndum d'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tant el Sí com el No li eren indefensables políticament. El primer, per tal i com s'havia pactat el text final (amb el pacte Mas-Zapatero). El segon per dues raons: per la contradicció que hagués suposat en el si del Tripartit i per la identificació amb un No “radical”, dels dos extrems formats pel PP i ERC. Per tant, el ventall de possibilitats que li quedava es reduïen a tres opcions: l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul. Totes tres gens comunes en una decisió tan binòmica com la que es produeix en tot referèndum. El cert és que ERC no tenia, ni molt menys, una papereta de fàcil execució.

La primera en caure fou l’abstenció, massa poc identificable políticament, degut al gran nombre d’abstenció que es produeix sempre en qualsevol feferèndum electoral.
Així doncs, s’arribava al dia D amb dues opcions, el vot en blanc i el vot nul. Aparentment, les dues opcions s’assemblaven força. Però posats a matisar, de la decisió que prengués ERC en sortiria la resposta a un equilibri d’interessos: defensar una posició crítica amb el text final de l’Estatut o no desgastar més al govern Tripartit. Al final ha guanyat l’opció de govern. Els vots nuls no computen en el total de vots emesos, i per tant, fan que el percentatge final del Sí sigui major del que seria si aquests vots nuls haguessin estat vots en blanc, que si que computen com a vots emesos i haguessin fet disminuir el percentatge favorable al Sí.