La política catalana

16.11.06

El nou escenari


CiU

Els resultats: Guanya les eleccions i augmenta la diferència respecte al segon partit més votat (de 4 a 11 escons més). Tot i això, continua sense poder frenar la seva pèrdua de vots i no és capaç d'aconseguir els suficients diputats com per evitar la reedició d'un nou Tripartit.

La reacció immediata: La sensació que dónen és la d'abatiment. Fins i tot decepció: havien apostat molt fort per recuperar el poder. Tocaven ja la Generalitat amb les mans i 4 anys més a l'oposició pesaran amb força. Hi ha l'intent de mobilització social en contra del nou Tripartit però no lliga amb el seny dels seus votatns. Artur Mas continuarà sent el líder de la coalició, però tot té un límit i des de les files d'Unió es deuen començar a impacientar.

El discurs a seguir: Ser l'oposició serena que denuncia la paralització del país e mans del nou Tripartit. Presentar Artur Mas com el líder moral de Catalunya, capaç d'omplir el buit de lideratge que representa Montilla. En el debat d'investidura de Montilla es comença a veure un Mas més serè, amb un discurs pausat i un tó de veu sense les estridències pròpies del míting electoral.


PSC

Els resultats: Perd 250.000 votants! i 5 diputats, quedant-se amb 37 representants enfront els 48 de CiU. Són uns resultats força dolents pel PSC. Tot i això, el Tripartit torna a sumar. Continua, a l'igual que CiU, la devallada de votants.

La reacció immediata: Calma "Montillesca". Serà el President de Catalunya però no es deixa veure molt pels mitjans. Té encara que solucionar l'encaix de Carod-Rovira en el nou executiu i la nova relació amb el PSOE (com gestionar els diferents interessos sorgits d'un triangle entre CiU-PSOE/PSC-ERC?). La decisió del PSC d'apostar per un nou Tripartit en contra de les preferencies del PSOE dóna un cert impuls d'autonomia a la formació de cara a les municipals del 2007.

El discurs a seguir: Menys parlar i més treballar. S'ha d'apostar per la imatge de gestor de Montilla. Ironies de la història, el primer Tripartit i la seva mala imatge de govern poden servir per reduir les expectatives que es dipositin en aquest segon Tripartit. Això sí, es maquilla el nom i es passa a dir l'Entesa Nacional de Progrés.


ERC

Els resultats: Podien haver estat pitjors. Es queden amb 21 diputats (la barrera psicològica dels 20 deien que hauria estat letal pel futur de Carod) i consoliden la seva condició de tercera força del Parlament de Catalunya. I el més important, a falta d'opcions més arriscades, continuen sent el partit clau a l'hora de formar majories absolutes.

La reacció immediata: És la reacció pròpia d'aquell que s'espera una patacada considerable i que, al final, no li fa tant mal. És l'hora de construir un nou govern i d'esborrar la imatge de partit "destructiu". Per Carod, és l'hora de recuperar aquell càrrec de govern que li van pendre quan només portava un mes gaudint-ne.

El discurs a seguir: Ara toca fer bondat. Prou de declaracions acalorades, prou de numerets "Tardiàns" al Congreso de los Diputados. ERC ha de ser un partit de govern i per ser-ho s'ha de renunciar a certs privilegis més propis del seu passat assambleari. En altres paraules: les maneres també importen. Avís per a navegants: ERC, a llarg termini, desitjaria penetrar en l'espai electoral d'aquells votants de tradició més espanyolista. En aquest sentit, Carod s'afanya a remarcar que un partit independentista a fet President a un senyor nascut a Andalusia.


PP

Els resultats: Perden un escó i com gairebé tots, uns quants milers de votants. Tot i això, al comparar-ho amb la devallada generalitzada de vots, encara surten ben parats. La fidelitat del vot del PP a Catalunya continua amb bona salut, per més que Acebes i Zaplana s'esforcin en boicotejar a Piqué.

La reacció immediata: Treure pit. Això sí, mirant de reüll a Ciutadans/Partido de la Ciudadania. Josep Piqué sembla sortir enfortit de la contesa electoral i fins i tot es permet denunciar la manca de suport rebut per part d'alguns mitjans de comunicació afins al PP (COPE, El Mundo).

El discurs a seguir: Sembla que Piqué aposta per continuar amb el discurs més liberal que es va començar a veure amb el posicionament del PPC en contra del nou Estatut: masses traves burocràtiques, massa intervencionisme del govern,...


ICV-EUiA

Els resultats: Molt bons. Les enquestes es cumpleixen i ICV és l'únic partit amb anterior representació parlamentaria que aconsegueix sumar nous votants (uns 40.000). Guanya tres escons, passant de 9 a 12. Ens hauriem de remontar a les eleccions de 1980 (llavors amb les sigles del PSUC) per trobar uns resultats millors.

La reacció immediata: Èxtasi i eufòria. Joan Saura i els ecosocialistes s'erigeixen, per un cop, com a únics guanyadors d'un cicle electoral. Potser és degut a aquest moment d'èxtasi que ICV accepta la "patata calenta" que representa per un partit que ven pacifisme fer-se càrrec de la Conselleria d'Interior. O ves a saber, potser és pura estratègia per continuar creant la imatge d'una esquerra seria i responsable.
Sigui com sigui, és una aposta, si més no, arriscada.

El discurs a seguir: El rol d'apagafocs del Tripartit els hi ha anat molt bé, però en principi, la que ve no serà una legislatura tant convulsa (ni Estatuts, ni Maragall contra el PSOE, ni ERC fent cas a les bases,...). Hauran de buscar una nova imatge que consolidi els votants vinguts de les cendres del Maragall, però que no descuidi la seva base d'esquerra més alternativa/ecosocialista.


Ciutadans/Partido de la Ciudadania

Els resultats: de 0 a 89.840. És la sorpresa de la nit electoral i entra al Parlament de Catalunya amb 3 escons. Si bé és cert que la forta abstenció de les eleccions els afavoreix, donant-lis una representació potser desmesurada (tot i que, d'altra banda, l'abstenció és igual per a tots), no es pot negar que els excel·lents resultats obtinguts reflecteixen alguna cosa més.

La reacció immediata: Eufòria biligüe. Els crits de "Libertad!!, Libertad!!,..." dels seus militants durant la nit electoral exemplifiquen l'estat d'ànim del nou partit. La pregunta que tothom es fa , però, és la de saber la procedència dels seus vots: PSC?, PPC?, nous votants? El seu President, Albert Riera, defensa que segons els estudis interns que han fet, els seus vots provenen majoritàriament del PSC. Per allò de fer llenya de l'arbre caigut...

El discurs a seguir: Una incògnita. Com es posicionaran en temes on la qüestió nacional no importa, com per exemple, la Línia d'Alta Tensió, o el Quart Cinturó?. En teoria, es defineixen com a socialdemòcrates. Però que el seu President hagués estat afiliat a las Juventudes del PP fins uns mesos abans de ser presentat com a candidat (com s'ha afanyat a destapar-ho el PSC via El Periódico) no ajuda alhora de crear aquesta identitat. Les eleccions municipals s'acosten i ni PSC ni PP volen tenir l'exclusivitat de ser les víctimes d'aquest nou convidat de la política catalana.


Vots en blanc i abstenció

60.244 ciutadans van votar en blanc. Resultat per reflexionar i que va en augment. Però com sempre, l'opció més triada del total de 5.321.274 ciutadans cridats a votar va ser l'abstenció: 2.339.166 que representa el 43,96% del cens.

24.10.06

Reunions secretes

Entrats ja en la seva recta final, la campnya electoral està donant símptomes de convertir-se en el programa de les tardes de Tele5. Secrets ocults i reunions secretes. El primer va ser Montilla, quan en el debat a 5 del divendres va acusar a Mas d'haver-se reunit dos cops abans de les eleccions del 2003 amb dirigents del PP per tal de pactar un futur govern. Amb cara de "periodista" que destapa una exclusiva, Montilla va etzibar el cop baix a Mas, que tot s'ha de dir, va quedar una mica descolocat. La resposta l'hem tingut avui, al apareixer a la premsa una reunió que Montilla va tenir amb el propi Mas just després d'haver-se aprovat l'Estatut. Montilla li ha tret importància i ha dit que també es va reunir amb Carod. Si l'electorat està cansat i desmobilitzat potser sí que els polítics s'hauran d'adaptar a les noves tendències televisives...

Arrogància

És la paraula que està desgastant més al virtual guanyador de les eleccions. La paraula va aparèixer per primer cop de la boca de Piqué en el debat del divendres. Tots els altres candidats s'han apuntat al carro. Mas respòn dïent que no és arrogància sinó lideratge. I és qie tot i saber-se guanyadors, a CiU també saben que la clau del poder està en el nombre de diputats que li treguin al PSC.

Escenaris

Perque d'escenaris post-electorals n'hi ha ben pocs. I més, després que Mas anés al notari. Previsiblement, i si les enquestes no van molt errades, la suma dels 68 diputats es podrà donar de tres formes: CiU+ERC, PSC+ERC+ICV, CiU+PSC. Pels convergents, l'única manera d'evitar un nou tripartit és que la diferència entre CiU i el PSC sigui tant gran que la reedició del trio sigui políticament injustificada.

Si CiU guanya per més de 8 diputats i el PSC i ERC no es veuen amb cor de fer un nou tripartit, també podria passar que CiU pugués governar amb majoria simple amb acords puntuals amb ERC i el PP.

17.10.06

El dvd
La campanya electoral no va començar el dilluns a les 00:00 hores, va començar amb la compra del diari del diumenge i el dvd de regal que CiU va obsequiar als electors. S'ha parlat molt sobre si el dvd pot arribar a convertir-se en un boomerang per les aspiracions de CiU. El cert és que, si més no, resulta extrany que un partit que no aconseguirà majoria absoluta es posi a tots els altres en contra. A tots els altres, i especialment a Carod-Rovira, que fins l'aparició del dvd era el principal defensor del pacte nacionalista. Després del paper que li han otorgat a Carod-Rovira en el dvd, jo no està tant clar.

L'entrevista d'en Pitus
I si el diumenge ens despertavem amb el dvd, ahir dilluns La Vanguardia ens obsequiava amb una entrevista entre Sala-i-Martín i el candidat Montilla. Quina entrevista, quina tensió! Amb un aire una mica prepotent, el catedràtic, amb les seves preguntes fa desesperar a Montilla fins al punt que aquest acaba insultant-lo. Sala-i-Martín ja ha penjat l'audio de l'entrevista i els insults de Montilla a la seva plana web (aquí està). En l'entrevista d'avui dimarts, Sala-i-Martín no ha preguntat a Mas si coneixia el final d'el Zoo d'en Pitus.

Racòmetre versus Pulsómetro
I quan ja tothom donava per fet que CiU aconseguiria, pel cap baix, una diferència de 8-9 diputats enfront el PSC, la Cadena Ser comença el seu particular pulsómetro amb uns resultats que donen un empat tècnic entre socialistes i convergents. Doncs bé, marcadors a zero que comença la campanya!

Em sembla que amb només un dvd no en tindrem prou per aguantar el que ens espera. Potser haurem de rellegir antics llibres d'infantesa per passar l'estona.

28.9.06

Peix al cove, ambigüitat, balançes fiscals.

Aquests dies, amb motiu de la presentació dels pressupostos generals de l'Estat pel 2007, hem assistit a la primera confirmació d'allò que molts temíem que passaria amb l'aprovació del nou Estatut: que el nou text refrendat pels ciutadans de Catalunya legitimava sine die l'esperit del peix al cove que va fer famós l'antic President Pujol. Un esperit que, per altre banda, perpetua una imatge fenícia i negociadora dels catalans anant a reclamar més diners.

El gran problema del capítol VI (Del finançament de la Generalitat) que vam aprovar el passat 18 de juny és la seva ambigüitat. Una ambigüitat que permet l'espectacle kafkià que vam viure ahir, on davant una mateixa xifra que havia de representar un mateix % (la disposició addicional tercera de la inversió en infraestructures), els partits polítics i la premsa catalana no es van posar d'acord en valorar-la de forma positiva o negativa. Una ambigüitat que la seguirem veient quan s'hagi de crear i omplir de contingut l'Agència Tributària de Catalunya, o quan s'hagi de comprovar el compliment del principi d'ordinalitat de l'article 206.5 del nou Estatut. Tornarà a passar el mateix: davant d'una mateixa realitat sorgiran, de forma partidista, diferents interpretacions.

Tot aquest deliri tidria una fàcil solució si es publiquéssin les balances fiscals. Llavors, tots sabriem quina és la veritable realitat. Fos com fos, s'acabaria la suposada insolidaritat catalana o l'expoli fiscal que suposadament pateix Catalunya. S'acabarien les suspicàcies i els recels, tan d'uns com d'altres, i seria un bon exemple de convivència consensuada. Encara recordo aquella entrevista al jardí de la Moncloa on la periodista Mònica Tarribes va preguntar fins a tres cops seguits al president Zapatero quan es publicarien les balances fiscals.

El que preocupa és que tot això s'ha aconseguit amb el millor dels escenaris possibles. Que passarà si el PP guanya les Generals del 2008?

27.9.06

Les xifres

Segons les xifres presentades ahir per Solbes, Catalunya rebrà el 14 % del total de la inversió que l’Estat farà a les diferents Comunitats Autònomes. L’any passat, aquest percentatge fou del 14,6%. En quan a inversió per infraestructures, un total de 496 milions d’euros més comparats amb els d’aquest any, que fan pujar la inversió total en infraestructures a 3.195 milions d’euros.

Els càlculs

Segons el conseller Castells, a aquesta xifra li hem de sumar 250 milions d’euros d’una partida destinada a millorar la Renfe. En total 3.445 milions d’euros. Si fem això, Catalunya sí que rebrà el percentatge d’inversió en infraestructures que dictava el nou Estatut, però només si es compten com a infraestructures les partides dels ministeris de Foment i Medi Ambient.
Segons la Cambra de Comerç, els seus càlculs estimaven que per cumplir el famós 18,8% la xifra total d’inversió en infraestructures per a Catalunya havia d’arribar als 3.797,7 millones de euros.

Les interpretacions

ICV es dóna per satisfeta per l’increment d’inversió obtinguda, però es manté prudent a l’expectativa de verificar xifres. ERC i CiU ho creuen del tot insuficient i demanen als governs català i espanyol que es posin d’acord amb el model de càlcul. El PSC creu que és un canvi substancial en el model d’inversió i que això demostra que els socialistes catalans són una garantia de futur per a Catalunya. El PP creu que són unes xifres que demostren la insolidaritat de Zapatero i de la classe política catalana.


Hi ha dies que la política desespera.

26.9.06

Concessions per entregues

Després d'aprovar l'Estatut de Catalunya, l'estratègia del PSC-PSOE (a través dels governs català i espanyol) ha estat la d'anar simulant concessions per entregues en tots aquells temes no resolts en el text. Amb vista a les eleccions catalanes, la estratègia és encertada: Intentar rebaixar el protagonisme que havia adquirit Mas i presentar a Montilla com l'autèntic garant de l'autogovern català. Però de moment no està donant els resultats esperats.

El primer cartutxo va ser l'anunci que la Generalitat entraria en la gestió d'El Prat. El resultat ha estat més aviat escàs: a hores d'ara encara no se sap si seria un consorci paritari o si la Generalitat només tindria dret a vet. L'ambigüitat del govern espanyol, sumada al cansament de la gent amb els problemes d'El Prat, han deixat bastant mullat aquest cartutuxo electoral.

La segona concessió prevista per escenificar el suposat poder negociador de Montilla ha estat el ja famós 18.8 % d'inversió en infraestructures que l'Estat ha de fer a Catalunya. Però a falta d'una entesa en la xifra final que tindrà Catalunya, l'atenció informativa ha estat derivava cap a un futur alliberament de peatges.

Sigui com sigui, l'hora de la veritat s'acosta: l'hora de les xifres. Avui Solbes donarà a conèixer les dades d'inversions territorialitzades al Congrés dels Diputats.

21.9.06

Brutícia.

En tota bona campanya electoral sempre hi ha lloc per treure algun drap brut de l'adversari. En la precampanya catalana ja hem entrat en aquesta fase. Amb poc menys de 48 hores han aparegut un seguit d'acusacions als mitjans.

El primer en sortir ha estat l'incansable fiscal Daniel Sirera (PP) acusant al Tripartit de pagar 29.000 euros a un assessor, per un informe "buit de contingut" i amb trossos copiats d'Internet. El següent en ser posat a la picota ha estat el subdelegat del govern central, Eduard Planells, que segons un rumor estaria investigat per la policia en relació a la legalització de permisos a un grup mafiós rus. El mateix grup que protagonitza l'última acusació (destapada per la Cadena Ser) segons la qual l'exconseller i candidat electoral de CiU, Antoni Fernàndez Teixidó, va tenir negocis amb el georgià i cap del grup mafiós, Maltxas Tetruaixvili. La carta de Teixidó, trobada dins la caixa forta del georgià al ser arrestat agraïnt la invitació a un sopar, ha sortit a tots els mitjans.

Em sembla perfecte que les brutícies dels polítics, que segur que en són moltes, apareguin als mitjans de comunicació. Però que això passi només quan convé i que els mitjans de comunicació no siguin res més que l'apèndix del seu amo (o al revés fins i tot) diu molt poc de la consideració intelectual que els partits polítics tenen dels seus potencials electors. I em sap greu.

19.9.06

Pactes

Els últims dies la precampanya electoral s'ha anat centrant en les possibles aliances que es donaran després de les eleccions.

El tret de sortida el va donar Joan Puigcercós amb les seves declaracions afirmant que no descartaven, ni molt menys, fer president a Artur Mas. Felip Puig, per si les mosques, replica dient que el compromís Montilla-Puigcercós és molt sòlid, que CiU no pot comptar amb els vots d'ERC. Per la seva banda, el PPC (l'únic partit polític que es sent orgullós de que ningú el vulgui tenir com a aliat) diu que CiU els necessitarà per formar un govern estable, que si posin fulles. No cal dir que l'argument està una mica agafat pels pèls. Viçenc Villatoro (de CiU) en donava la seva explicació: CiU només podrà formar govern en el cas de que el Tripartit no es pugui o no es vulgui reeditar. I en aquest supòsit, tant ERC com, fins i tot el PSC (va dir ell) trucarien a la porta dels nacionalistes. La imatge del PPC del bracet de CiU és la preferida també pel PSC. I el president Maragall, que va per lliure, continua parlant dels perills d'una sociovergència.

Tot plegat no deixen de ser velles tàctiques electorals. Sempre es segueix el mateix patró: Mobilitzar als teus potencials votants i desmobilitzar als teus potencials no votants.

I ICV? Joan Saura en una entrevista a BTV deia: "Jo no votaria mai a un partit que no em digués el que farà amb el meu vot."

14.9.06

El problema de l'inversió

Segons la Disposició Addiconal Tercera del nou Estatut de Catalunya ja en vigor, l'Estat es compromet a invertir en infraesctures a Catalunya l'equivalent al pes del PIB català en el total d'Espanya. El calcul d'aquesta xifra, que actualment està en el 18,8 %, es convertirà en una de les claus per l'aprovació dels propers Pressupostos Generals de l'Estat. Tant CiU, com ERC, com ICV, després de la primera sessió de converses que han mantingut aquesta setmana amb el Govern central, han mostrat la seva disconformitat pel que fa a la xifra final calculada pel govern socialista. Segons els partits catalans, els calculs que ells tenen dónen un total de recursos econòmics força major per a Catalunya.

Totes dues postures tenen la seva justificació jurídica degut a la vaguetat del text aprovat. El problema de l'inversió en infraestructures és que a la Disposició Addicional Tercera s'indica que el calcul del 18.8 % s'ha de fer un cop separats els recursos destinats al Fons de Compensació Interterritorial. El propòsit del govern central és augmentar substancialment aquest fons (segons un article a El País el 7 de febrer va arribar a dir que es doblaria)per així pal·liar possibles retirades d'ajuts europeus en aquelles C.A. que es veuen perjudicades per l'ampliació de la Unió Europea cap a l'Est.

I aquí està el problema en el càlcul de l'inversió: Determinar quin serà l'augment d'aquest Fons de Comensació Interterritorial. Perquè si augmenta molt aquest fons, la base amb la qual es farà el calcul del 18.8 % també es redueix.

Equidistància 2.0

Joan Puigcercós diu que ERC no descarta fer president a Artur Mas. En unes declaracions al programa de ràdio El món a Rac1 , el secretari general d'ERC comença a aplanar el camí per un eventual govern nacionalista. Després de tres anys d'aposta per les esquerres, ERC acabaria de rendibilitzar el poder que li dóna la seva condició de partit clau per formar govern.

Molts cops s'ha dit que la distància entre CiU i ERC era gairebé insalvable. Que les ferides polítiques entre els dos partits estaven massa obertes. A un li coïa encara l'aposta pel Tripartit. A l'altre, la recent foto de Mas a la Moncloa. I que, a poc que poguéssin, els republicans possibiliterien un nou govern tripartit.

Donc bé, sembla que les enquestes, que dónen una àmplia majoria a CiU, estan fent aparcar el ressentiment d'ERC. I és que tot i que amb les dades del racòmetre encara es podria reeditar el Tripartit, políticament seria poc justificable. Per tant, ara l'equidistància d'ERC torna a ser real. Allò que es diu de l'atracció del poder.

Potser el dubte que se li pot presentar a CiU el 2-N serà decidir si formar govern estable amb ERC o apostar per pactes puntuals, ja sigui amb ERC per alguns temes com amb el PP per d'altres.

Etiquetes de comentaris:

12.9.06

Racòmetre (I)

Primer baròmetre d'intenció de vot de l'emisora RAC1.

CiU: 52 diputats(+6)
PSC: 37 diputats(-5)
ERC: 21 diputats(-2)
ICV-EUiA: 13 diputats(+4)
PPC: 12 diputats(-3)

Majoria Absoluta: 68 diputats


Posibles governs amb majoria absoluta:

CiU+PSC= 89 diputats
CiU+ERC= 73 diputats
PSC+ERC+ICV= 71 diputats

La paradoxa electoral de l'Estatut

Les declaracions realitzades pels liders polítics durant la diada d'ahir van anticipar la que serà una de les batalles electorals centrals en les eleccions de novembre: la batalla per rendibilitzar l'increment previst d'inversions en infraestructures que l'Estat haurà de fer a Catalunya en compliment d'allò previst a la Disposició Addicional Tercera del nou Estatut de Catalunya. Avui ja es donaven les primeres xifres de la mà del Secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, que calcula que l'augment serà d'uns 400 milions d'euros.

I és que la coincidència entre l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat pel 2007 i les eleccions catalanes donarà molt de si. Entre altres coses, una paradoxa en la batalla electoral per treure rèdits polítics de l'agument en infraestructures i, en general dels acords de l'Estatut:
CiU, tot i ser la principal beneficiada i protagonista en tot el procés d'aprovació, ara es troba que no pot reclamar amb gaire ímpetu les bonançes del text, ja que apel·lant a les millores de l'Estatut li fa el joc al candidat Montilla, que guarda la seva arma electoral, Zapatero, per treure-la en el moment oportú.


Coses de la política catalana...

7.9.06

El vot dels immigrants

Ha estat el tema estrella de la última setmana. I el tret de sortida de la precampanya electoral, aquest cop de la mà d'ICV. Un tema molt complex però que, en la nostra societat de Telenotícies, s'ha tractat com és habitual amb profunda superficialitat.

Veure als immigrants com un grup homogeni és una tonteria. A Catalunya arriben persones de tot el món que poc o res tenen en comú, a no ser la precarietat econòmica en la que viuen, en la majoria de casos. No crec que jo, en l'hipotètic cas d'emigrar a Senegal, hagués de tenir el mateix dret a votar que una persona que hagués arribat de Mali o Guinea Bissau (països veïns), pel sol fet que els dos seriem immigrants. Realment, no em veuria capacitat per fer-ho i en cap cas seria la meva prioritat a curt termini.

Però segurament, aquell gambià que portés 3-5 anys vivint a Senegal sí que estaria capacitat per entendre la cultura política, la llengua, la sociologia, els conflictes socials, etc, que li permetéssin exercir el seu dret a vot de manera conscient. Si jo emigrés a Argentina, al cap d'un temps de viure-hi, crec que sí estaria capacitat per exercir el meu dret a vot. En canvi, tardaria més temps en veure'm capacitat a votar en el cas d'haver emigrat, per exemple, a Corea del Sud.

Està clar que les llibertats polítiques són inherents a les persones, però precisament perque són tant importants s'han d'intentar exercir amb la total consciència posible. No estic dient amb això, com va dir el senyor Duran, que s'hagin de fer exàmens de crisitianitat o catalanitat. És més, reconec que no en tinc ni idea de moltes de les tradicions que el senyor Duran deu creure essencials.
La veritat és que el dret a vot s'exerceix, en molts casos, de manera superficial, coneixent o no el significat de la Pascua.

El que dic és que és un tema massa complex per ser carn de campanya electoral, ja que és un període de temps on impera la demagogia.

4.9.06

Negociar el poder

Duran i Lleida avisa a Zapatero que si es repeteix el Tripartit a Catalunya no compti amb CiU a Madrid. O el que és el mateix, si Artur Mas no és el proper Presient CiU no pacta amb el PSOE. I és que estem en un moment polític d'una geometria electoral molt interessant. Fa uns mesos era clar que Zapatero preferiria a CiU com a futur soci per acabar els dos últims anys de legislatura (recordem la foto). Però a mesura que s'acosta l'1 de novembre apareixen els primers símptomes de nerviosisme i d'incertesa.

El principal escull que ha de superar Zapatero abans d'arribar a l'anhelat centrisme que respresenta CiU -i que tant bé els hi aniria en ple procés de pau a Euskadi- està, per tant, en la designació del futur president de Catalunya, que per CiU és llògicament innegociable. La qüestió és, doncs, una altre vegada la mateixa que va passar amb el difunt Maragall: Zapatero ha d'escollir entre apostar per un president socialista a Catalunya -en aquest cas Montilla-, o afiançar el seu propi de la mà de CiU. Perquè siguem clars, si es reedita el Tripartit tornaran males noves per Zapatero.

Però la cosa no és tant senzilla. Perquè suposo que aquest PSC renovat també tindrà alguna cosa a dir en aquest gran teatre electoral. El poder és massa temptador i cap partit que té majoria per governar es conforma amb l'oposició. I ERC? que farà enmig de tot això?
Però com sempre, tot aquesta complicada geometria pre-electoral dependrà, en última instància, dels resultats que la nit electoral ens deixi. I ni Mas ni Montilla podran governar sense dependre de tercers, per tant, a partir de l'1 de novembre tornaran temps per negociar el poder.

1.9.06

Comercial de la paraula?

Crec que d'ençà que Montilla va anunciar que seria el proper candidat del PSC, moltes persones hem anat escrutant -de forma gairebé inconscient- cada una de les seves aparicions en els mitjans.

No és d'extranyar. Al capdavall, ell és la gran novetat de les properes eleccions catalanes. Però fins ara, no hem tingut gaires ocasions per veure'l en acció. De fet, jo l'he vist més en els hiperbòlics cartells publicitaris de l'autopista que parlant pel Telenotícies Migdia: "Ara és l'hora dels catalans", ens anuncia un Montilla que mira cap a baix amb un posat gairebé de timidesa.

També és veritat, però, que encara no ha començat la campanya electoral. Segur que quan Montilla traspassi la cartera del Ministeri d'Indústira a Joan Clos, se'l podrà veure amb més freqüència exercint l'art de l'oratòria.

Comercials de la paraula. Això és el que acostumen a ser els candidats. Però crec que Montilla no és un candidat típic. L'oratòria no és el seu fort. Com lluitar, doncs, amb oradors tant experts com Mas o Carod?

Potser, el gran actiu de Montilla no serà adornar el que ÉS sinó recordar el que REPRESENTA.

8.8.06

El PSC i l'Estatut. O els problemes d'un equilibrista ( tercera part i final )

I a partir d'aquella foto els aconteixaments es van precipitar. Zapatero havia canviat de cavall a mitja cursa, i ERC i Maragall s'endinsaven, junts, cap a un terreny pantanós.

ERC no va gestionar bé la difícil papereta de decidir què fer amb el seu vot. Com justificar davant del seu electorat un vot favorable al text pactat entre el PSOE i CiU? Com interpretar aquest canvi d'aliançes de l'amic Zapatero? Les incipients lluites de poder dins del partit van propiciar que l'executiva d'ERC fés cas a les bases i optés pel No.

I Maragall, l'altre gran damnificat, amb l'Espasa de Dàmocles del referèndum del 18 de juny, decideix acabar amb el Tripartit i centrar-se en interpretar la seva obra fúnebre: Ser el President del Nou Estatut.

Després d'aconseguir-ho, la més crua realitat tornarà a imperar i Maragall deixarà pas a un nou equilibrista menys desgastat pel seu ofici: José Montilla.

Etiquetes de comentaris:

14.7.06

L'última gran metàfora

La data de les eleccions ha estat l'últim capítol del desencís entre Maragall i el PSC. Era l'última prerrogativa que tenia com a Presient de la Generalitat i l'ha utilitzat, un darrer cop, per escenificar-ho.

El PSC volia que el dia de les eleccions fós laborable. Creien que d'aquesta manera s'afavoria la participació d'una part de l'electorat que normalment s'absté en diumenge.
La patronal, per la seva part, recordava els elevats costos que provocaria a les empreses el fet de votar en dia laborable.

Es veu que Montilla i el PSC es van assabentar de la notícia a través de TV3. Igual que aquell cop que Maragall va ser informat del pacte Mas-Zapatero a través dels diaris.

5.7.06

El PP i el franquisme

És difícil guardar les formes quan un sent certes coses. I és que en el cas del PP resulta complicat no escandalitzar-se després de sentir les declaracions dels seus líders relativitzant el franquisme. Aquest cop ha estat el "moderat" de Josep Piqué. Ai, què lluny queda aquell "viaje al centro".

Ara, el que es porta en la dreta espanyola és el radicalisme, la caverna. Sembla que han donat per perdut l'espai electoral del centre polític i que, per tant, el que busquen és forçar la màquina de tal manera que desplaçi als votants cap a la dreta. O potser no es tracta de cap estratègia. Potser, simplement són així de fatxes i realment creuen que la Guerra Civil era inevitable. O que les morts d'ETA van ser en va. O que el PSOE i ETA havien pactat l'11-M. La llista de despropòsits és llarga.

Però en el cas de Catalunya el despropòsit del PP és encara més gran. El paper que juga Josep Piqué no pot ser més incòmode. Ni pot resultar més fals. Com pretenen que la ciutadania identifiqui al PPC com un partit moderat i de centre quan ni tant sols es veuen amb cor de condemnar el franquisme! Potser té la seva lògica si tenim en compte que els millors resultats que ha obtingut mai el PPC a Catalunya van ser de la mà d'un tal Aleix Vidal-Quadras.

Etiquetes de comentaris:

4.7.06

N'hi haurà prou amb l'equidistància?

Esquerra no passa pel seu millor moment. Sembla clar que l'estratègia que seguiran serà la mateixa que fa tres anys. És a dir, l'equidistància entre CiU i PSC. El que ja no està tant clar, però, és que aquesta els hi pogui tornar a garantir 23 diputats.

I és que la tendència a l'alça d'ERC s'ha frenat de cop. L'acció de govern i, sobretot, el procés d'aprovació del nou Estatut han reduït subtancialment les seves àrees electorals. Irònicament, ara l'equidistància d'ERC es produeix en la pèrdua de vots, tant d'aquells que li varen exigir el No a l'Estatut ("les bases") com d'aquells que l'abandonaren en el vot del referèndum.

Si a tot això li sumem les lluites de poder dintre del propi partit ens quedem amb una situació bastant complicada. ERC ha de replantejar-se si aquest cop n'hi haurà prou amb l'equidistància.

Etiquetes de comentaris:

27.6.06

Montilla

És el nom més repetit en les tertúlies i anàlisis polítiques del moment. L'executiva del PSC està amb ell i així ho va ratificar ahir.
La pregunta que tothom es fa (tan els seus partidaris com els seus futurs rivals) és si Montilla serà millor o pitjor candidat que Maragall. De moment, les enquestes el situen per sota de Maragall i de Mas, però ja se sap que amb una campanya electoral pel mig això és paper mullat.
Abans que la maquinària comercial comenci a funcionar a velocitat de creuer, el que sí es pot fer és constatar els pros i els contres que Montilla té a dia d'avui.

Pros: Per fi podrem comprovar si realment existeix el vot ocult del PSOE que tantes vegades s'ha esgrimit alhora de justificar la diferència dels vots que obté el PSC entre les eleccions generals i les autonòmiques. Si Pepe Montilla realment mobilitza aquest vot té molt de guanyat. I per tal de mobilitzar-lo, i aquest és el segon avantatge, comptarà amb l'ajuda del "totpoderós" Zapatero. Un tàndem que amb Maragall hagués estat molt més complicat. Més avantatges, Montilla diuen que és un candidat que, a diferència de Maragall, està poc desgastat i es pot construir des de zero.

Contres: Té un perfil poc polític, poc carismàtic i molt allunyat dels anteriors Presidents de Catalunya. En tota campanya per escollir un President hi ha un fort component personal. En aquest aspecte, el seu rival Artur Mas el guanya de molt. És simptomàtic que l'editorial d'avui del diari El País proclamés que ara és l'hora "dels gestors". Un segon problema amb que es pot trobar Montilla és, anàlogament, el de ser identificat per part dels votants més catalanistes del PSC com una persona massa propera al PSOE.

I finalment està el tema controvertit del seu origen, que no se sap si jugarà a favor o en contra del candidat. És possible que hi hagi la temtació de fer-lo servir electoralment, tan per part dels seus partidaris com per part dels seus rivals.

Seria un error, però no precisament estratègic.

Etiquetes de comentaris:

23.6.06

El triomf d’Artur Mas

Artur Mas ha rejovenit estant a l'oposició! Potser és un cas únic en la política actual, però així ha sigut: Ha aconseguit construir-se una imatge diferenciada de la de Jordi Pujol, ha tornat a CiU a la centralitat política, és el polític de moda a Madrid i el més important, molts el veuen ja com el proper president de la Generalitat.

Si fem un exercici retrospectiu fins a finals de l'anterior legislatura ens trobem a CiU en plena davallada en les estadístiques, perdent molts vots a mans d'ERC i intentant construir un candidat capaç d'omplir l'enorme buit que deixava entre els seus votants el carismàtic Pujol. En definitiva, una clara tendència a la baixa que s'hauria de corregir sense el seu actiu més important i, a més, havent de sortir del Govern de la Generalitat després de 23 anys.

Doncs bé, passats 3 anys ja ningú se'n recorda d'aquells mals temps. L'oposició ha fet que CiU torni a representar aquell paper que tant li agrada: El de la centralitat nacionalista amb poder per negociar a Madrid. El cert és que CiU ha jugat molt bé les seves cartes. Ha aconseguit que el projecte que potencialment havia de marginar-los en la radicalitat (o sigui, l’Estatut) es convertís en tot el contrari, tornant a instal·lar-los en totes les fotos, mai més ben dit.

També és cert, però, que CiU ha tingut l'inestimable ajuda del Tripartit i de la Moncloa. Però aquest ha estat el gran triomf de Mas i de CiU: Aprofitar les contradiccions dintre del Tripartit i les lluites de poder del PSC-PSOE, per erigir-se com a garants de l'estabilitat perduda. Qüestió d'estratègia.

Etiquetes de comentaris:

22.6.06

El PSC i l'Estatut. O els problemes d'un equilibrista (segona part).

Avui és un bon dia per continuar amb el paper que el PSC ha jugat en aquesta legislatura monotemàtica que ara acaba. Si entenem l'equilibrisme del PSC podem arribar a entendre tot l'embolic estratègico-polític que s'ha donat durant aquest darrer any i mig.

En l'última publicació em vaig quedar en la primera de les dues dates claus per entendre tot el procés, el 30 de setembre de 2005.
El dia següent d'aquella foto d'unitat de tots els partidaris de l'Estatut aprovat pel Parlament, el portaveu del PSC, Miquel Iceta, s'afanyava a deixar entendre que aquell text sofriria canvis substancials. I és que sembla que aquell dia l'aparell del PSC va començar a entendre que Maragall, tot i el seu carisma, no era la persona més adeqüada per mantenir el complicat equilibri que tot bon dirigent del PSC ha de mantenir entre el catalanisme polític i l'España més centralista.

I si això és el que pensaven al carrer Nicaragua, què dir del que devien pensar a la calle Ferraz de Madrid. Anaven passant els mesos, i a mesura que el text del 30 de setembre s'anava mediatitzant el PSOE anava perdent més pes electoral en les enquestes. Al final, la situació es va fer políticament insostenible pel PSOE que va optar per canviar les aliançes: ERC per CiU. La foto del 21 de gener de Mas i Zapatero pactant el text final de l'Estatut. (continuarà)

Etiquetes de comentaris:

21.6.06

Trés anys més tard

Últimament, la política catalana és una gran generadora de titulars. Després de l'aprovació final del nou Estatut ara arriba la renúncia de Maragall a tornar a ser el candidat del PSC en les eleccions catalanes d'aquesta tardor.

Hauran estat gairebé tres anys al capdavant de la presidència de la Generalitat. Tres anys on les crisis s'han anat succeint i a on l'Estatut ho ha monopolitzat gairebé tot.
Un Estatut, que per altra banda ha anat acompanyant les etapes vitals d'aquesta legislatura tant convulsa: El Tripartit s'iniciava amb el gran objectiu d'aprovar un nou Estatut per a Catalunya, i han sigut precisament els (molts!) tacticismes derivats del procés d'aprovació d'aquest nou Estatut els que han precipitat el final del Tripartit i la mort política de Maragall.

Així doncs, els catalans tornarem a votar tres anys més tard. Però em sembla que el quid de la qüestió no ha canviat gaire des d'aquell novembre del 2003: Dos partits (PSC i CiU) que monopolitzen bona part de l'electorat, però cap dels dos amb una majoria suficient. ERC tornarà a apostar per l'equidistància que tant bons resultats li va donar en les anteriors eleccions. Però aquest cop amb una diferència substancial: La possibilitat d'un gran pacte de govern entre PSC-PSOE i CiU.

Potser la renúncia de Maragall té alguna cosa a veure amb aquesta darrera possibilitat...

12.6.06

Confusió

Si hi ha alguna cosa que caracteritza la campanya electoral que avui entra en la seva última setmana és la confusió dels votants sobre què votar.
La confusió ve donada pel posicionament final dels partits polítics.

En la banda del No, dos partits antagònics. Aquesta és la contradicció que més han recordat els partidaris del Sí i que més sembla que ha afectat als simpatitzants d'ambdós partits. Sembla clar que aquest diumenge ni els votants d'ERC ni els del PP se sentiran del tot còmodes quan vagin a votar. I molts d'ells no votaran el mateix que el seu partit polític.

Els que recolzen el Sí, però, tampoc queden exempts de contradiccions. Si ERC i PP són antagònics, que podem dir d'ICV i CIU!! I mentrestant, els votants del PSC els hi costarà déu i ajuda anar a votar Sí a un text que ha estat pactat per Zapatero i Mas a l'esquena de Maragall, que ha suposat el trencament del Tripartit i que molt segurament consolida un pacte sociovergent amb Artur Mas de president.

La gran majoria de votants no tenen l'obligació (ni el temps) de formar-se una opinió pròpia i meditada sobre quina és la millor opció. Però enmig de tal tacticisme polític, els votants es senten desemparats.

Una bona iniciativa per tal que els votants tinguin una idea pròpia del que aniran a votar aquest diumenge és l'Observatori de l'Estatut que recopila les opinions d'experts acadèmics en relació als 6 temes claus d'aquest Estatut.

1.6.06

L’eslògan del PSC

Avui pel matí a Rac1 parlava Pere Oriol Costa, que és catedràtic de comunicació a la UAB. Analitzava els diferents eslògans que utilitzaran els partits polítics durant aquests últims 15 dies abans de la votació.
Estic d’acord amb Pere Oriol Costa quan diu que l’eslògan del PSC és, estratègicament parlant, molt bó ja què mobilitza a una franja del seu electorat que normalment per qüestions autonòmiques costa fer-la anar a votar. I ho fa amb un recurs clàssic en política: la construcció de l’enemic, en aquest cas el PP (Sí: guanya Catalunya; No: guanya el PP).

Deixant consideracions ètiques a banda (cosa que en política malauradament s’ha d’anar fent cada cert temps), ja dic que estic totalment d’acord en pensar que l’eslògan del PSC és estratègicament bó. Ara bé, jo hi afegiria una altre raó. No fa tant que el secretari d’organització del PSC presentava la primera versió del seu eslògan: "El PP utilitzarà el teu vot per anar en contra de Catalunya". Si recordem, el rebombori que es va produir, les reaccions incendiàries del PP i dels seus mitjans, la querella contra Zaragoza,..., tot això, va produir un efecte molt més positiu que no pas la frase en sí. Es va passar d’una actualitat marcada per les tensions nacionals i la crisi final del Tripartit a una actualitat marcada, de nou, pel cleavage dreta-esquerra. I això suposava un respir intel·lectual a l’esquizofrènia política dels molts votants "poc catalanistes" del PSC.

En altres paraules, jo crec que el que busca el PSC amb aquesta campanya volgudament polèmica és, sobretot, simplificar la realitat política actual de Catalunya. Que els seus votants tornin a saber qui és l’enemic i, a pogué ser, que s’oblidin de l'estrepitós final del Tripartit.

Etiquetes de comentaris:

26.5.06

La resposta és no

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya per acabar pactant un text que precisamnet perpetuarà la imatge dels catalans anant a negociar el seu finançament a Madrid?

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya per acabar trencant la unitat dels partits catalans i pactar el proper Govern de la Generalitat a la Moncloa?

Mereixia la pena més de dos anys sentint insults i mentides en contra de Catalunya perquè ara, tot d'una, la resta de Comunitats Autònomes s'afanyin a demanar el mateix que fa uns mesos desmembraba "la unidad de Esapañña"?

11.5.06

I per què ha passat tot això? (primera part)

La política catalana està en un moment d'incertesa tant gran que fa gairebé impossible pronosticar res. El que sí que podem fer és analitzar les raons del que ha passat. O almenys, intentar-ho. Aquesta és la meva hipòtesi.

En primer lloc, per tal de no caure en l'error d'un anàlisi condicionat pels fets recents, hem de tenir en compte els antecedents més llunyans. I potser el més llunyà de tots està en la decisió d'ERC, el desembre de 2003, de formar el Govern Tripartit. En aquells moments, ningú esperava que 4 mesos més tard el PSOE accedís a la Moncloa. Però Zapatero acaba guanyant les eleccions. Aquí neix el problema.
Degut a la seva victòria per minoria simple, el PSOE necessita recolzaments parlamentaris. En altres circumstàncies, el soci natural hagués estat CiU. Però el context polític l'obliga a apostar, a contracor, per ERC. I amb un afegitó molt important: El principal objectiu del Govern Tripartit serà l'aprovació d'un nou Estatut d'Autonomia.

Al cap d'un any, comencen els treballs de la Comissió Parlamentaria que ha de consensuar un text per ser votat al Parlament de Catalunya. Després d'un final agònic, en un acord in extremis, la nit del 29 de setembre de 2005 succeeix un fet inesperat: Maragall accepta un text estatutari totalment inacceptable pel PSOE. Amb aquesta decisió, Maragall cedeix a la pressions de CiU (l'únic partit amb prou diputats per exigir concessions) i passa la pilota a Zapatero, encarregat a partir d'aquell moment de tenir que retallar moltíssim un Estatut aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya. I comença la retallada (negociació). El que no podia imaginar Maragall és que Zapatero, des del primer moment, ja tenia pensat el final de tot el procés. (continuarà)

8.5.06

Les 6 incògnites

Corren temps d'incerteses en la política catalana. El no d'ERC a l'Estatut i la posterior crisi de govern han fet aparèixer diverses incògnites de futur en la política catalana, que per les reaccions dels partits polítics aquest cap de setmana, sembla gairebé abocada a unes eleccions anticipades.
La primera incògnita es resol aquest dimecres en la votació del Senat al text estatutari. ERC manté que s'abstindrà en la votació per no enrederir el calendari del referèndum. Però a hores d'ara, ni els seus socis de govern confien en la paraula dels republicans.
La segona incògnita (cronològicament parlant) la trobem en la campanya que faran els partits polítics en el referèndum. Quina serà la implicació dels líders d'ERC? Com es gestionaran les diferents postures d'un mateix govern? Avui, Carod-Rovira ja ha avançat quelcom, assegurant que s'implicarà activament en la defensa del no.
La tercera incògnita es resoldrà la nit del 18 de juny. Ningú s'atreveix a pensar en un escenari on guanyés el No a l’Estatut. I segurament, és una opció molt poc provable. Però després de més de dos anys d'insults i de crítiques ferotges a Catalunya, un Sí poc rotund i amb un índex d'abstenció elevat, tampoc seria un resultat d'agradable gestió per a la classe política catalana. Per ningú.

La quarta incògnita és la de saber si després del referèndum es convocaran eleccions anticipades. Avui s'ha reunit una Executiva extraordinària del PSC per analitzar la decisió d'ERC. Tot i que el PSC oficialment ha apel·lat a la calma fins després del referèndum, ja han aparegut les primeres veus, com la de Joaquím Nadal, que donen per descomptat unes eleccions per la tardor de 2006.
I aquí es presenta la sisena i última incògnita: L’escenari polític català resultant d'aquestes hipotètiques eleccions anticipades. Les majories de govern es mantenen iguals que fa dos anys i mig. Per tant, i descartant que el Tripartit es reediti (perquè s'hauria de reeditar si precisament són les seves desevinències les que provoquen unes eleccions anticipades?), resten dues opcions de govern. El pacte CiU-ERC, que tant els uns com els altres han negat i negat. O la sociovergència...

6.5.06

NO

Això és el que van dir les bases d'ERC a l'Executiva del partit al conèixer la intenció d'aquesta de posicionar-se amb el vot nul. I això és el que finalment recomanarà ERC en la votació del referèndum de l'Estatut de Catalunya.
És clar, no han trigat en aparèixer les crítiques de tots els altres partits. Però el primer que s'ha de dir (crisis de govern a part) és que la decisió d'ERC és, si més no, una decisió de consens: es pregunta a les bases del partit i veient una resposta àmpliament majoritària, es decideix corregir la postura.

A partir d’aquí, començen els retrets. El primer té a veure amb l'organització del temps polític. Que costava que aquesta decisió de les bases es conegués abans que l'Executiva d'ERC hagués clarificat (finalment!) la seva postura? Dóna la sensació que l'espectacle d'aquesta setmana s'hagués pogut evitar amb una major planificació del calendari polític del partit.
Després tenim l'enorme problema de la legitimitat del Tripartit. Aguantarà al desgast que suposaran les campanyes de postura antagònica, dues a favor del sí i una a favor del no. A vegades, sembla que el Tripartit, a base d'encadenar crisi rera crisi, ha assolit aquell estat de “mala salut de ferro” que el fa immune a situacions que amb altres protagonistes haguessin resultat letals. Està per veure.
No fa falta dir, però, que Convergència i Unió s'afanyarà a presentar un escenari on ERC ha de triar entre continuar al govern o demanar el no a l'Estatut. I és que aquest és el quid de la qüestió. I això, els partits polítics ho saben bé. L'Executiva d'ERC s'ha vist atrapada entre dues realitats: l'anterior realitat assemblaria que la caracteritzat durant tants anys, i la nova realitat pragmàtica que caracteritza tot partit de govern. O seny o rauxa.

Etiquetes de comentaris:

3.5.06

El PSC i l’Estatut. O els problemes d’un equilibrista (primera part)

El procés polític que el proper 18 de juny acabarà amb la celebració del referèndum d'aprovació d'un nou Estatut per a Catalunya es va iniciar el mateix moment en que ERC decidia formar el Govern Tripartit. Era desembre de 2003. Des del primer moment, es va deixar clar que el principal projecte d'aquell Govern nounat havia de ser la reforma de l'Estatut de Catalunya. Però en aquells moments, ni els republicans més optimistes podien pensar amb el gir que donarien les circumstàncies polítiques quatre mesos més tard. El 14 de març, el PSOE, contra tot pronòstic, guanyava les Eleccions Generals.
Tres mesos més tard, començava el procés de reforma de l'Estatut. Ràpidament es va poder veure que el paper del PSC no seria gens fàcil. ERC estava disposada a utilitzar tot el poder que li concedia el seu paper de partit clau. I al mateix temps, no era difícil observar que la reforma de l'Estatut de Catalunya, de no ser ben gestionada, podia convertir-se en un escull per a la governació de l'estrenat govern de Rodríguez Zapatero. I així, és com començava el camí de l'equilibrista pel PSC. Fent equilibris, entre les posicions del seu soci de govern per una banda, i les posicions del seu propi partit d'àmbit estatal per l’altre.
Com tots sabem, el primer pas era negociar i aprovar una proposta d'Estatut per part del Parlament de Catalunya. Les negociacions, que van coincidir amb l'estiu de 2005, es van fer llarguíssimes, i es van acabar amb un final sorprenent: el PSC acceptava unes posicions mai defensades abans en matèria de finançament i de competències. Passava la pilota a la teulada del PSOE, encarregat a partir d'aquell moment de retallar un text aprovat pel 90% del Parlament de Catalunya un 30 de setembre de 2005.

Etiquetes de comentaris:

1.5.06

ICV respecte l’Estatut de Catalunya: que s’acabi ja!

Iniciativa per Catalunya fa dos anys que tot i estar en el Govern de Catalunya, no sap ben bé quin és el seu rumb. El que portem de legislatura ha estat monopolitzat per gairebé un únic tema, el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, i per tant per un únic cleavage polític predominant, el cleavage nacional. I Iniciativa no es sent còmoda parlant d’aquests temes. Els seus votants tampoc. Lluny ja queden aquells temps on la política catalana es barrejava amb l’actualitat internacional i tots sortíem al carrer a cridar el "no a la guerra". Aquell va ser l’apogeu electoral d’ICV: els temps de dreta contra esquerra.

Ara, tot està ocupat per la retòrica nacional. Fa dos anys l’enemic eren "les dretes", ara ho son "els centralistes espanyols". El canvi és substancial: Fa dos anys l’antídot eren "les esquerres", ara han passat a ser-ho "els nacionalismes catalans". Això no vol dir que ICV no tingui un discurs nacional format (fins i tot està a favor del dret a l’autodeterminació dels pobles!). Però en democràcia allò que importa no és la realitat sinó la percepció. I la percepció que els votants tenen d’ICV no és precisament la de ser un partit nacionalista català.

Per tant, si no es pot canviar al votant potser es pot canviar l’actualitat política. Durant tot el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, ICV ha seguit l’estratègia d’anar redibuixant allò que passava en clau nacional per canviar-ho a una perspectiva social. Va començar intentant defensar el discurs que l’Estatut havia de ser un "procés participatiu de debò", però l’autocar itinerant de l’Estatut va ser un fracàs. Després, mentre els altres partits es centraven en el terme nació i en el Finançament, ICV concentrava esforços en defensar el Títol III de Drets i Deures. Fins i tot, mentre ERC i CiU es queixaven dels "atacs de l’espanyolisme" contra Catalunya, ICV ho feia dels "atacs de la dreta".
ICV té moltes ganes que s’acabi tot aquest procés, que es passi pàgina i que ràpidament es comenci a parlar dels temes amb que es sent més còmode: de drets socials, d’ecologisme, de desigualtats nord-sud, de control a les armes, de la situació de l’habitatge, ... I si pot ser, que el Tripartit duri molt de temps!

Etiquetes de comentaris:

27.4.06

Les raons d'ERC per demanar el vot nul

Bon dia per començar un blog d’anàlisi de la política catalana. Avui s’ha desvetllat una de les incògnites que darrerament s’havien format entorn al final d’un procés que ha monopolitzat els dos últims anys de política catalana: avui Esquerra Republicana de Catalunya ha decidit el vot que defensarà en el referèndum d'aprovació de l'Estatut de Catalunya. Tant el Sí com el No li eren indefensables políticament. El primer, per tal i com s'havia pactat el text final (amb el pacte Mas-Zapatero). El segon per dues raons: per la contradicció que hagués suposat en el si del Tripartit i per la identificació amb un No “radical”, dels dos extrems formats pel PP i ERC. Per tant, el ventall de possibilitats que li quedava es reduïen a tres opcions: l'abstenció, el vot en blanc i el vot nul. Totes tres gens comunes en una decisió tan binòmica com la que es produeix en tot referèndum. El cert és que ERC no tenia, ni molt menys, una papereta de fàcil execució.

La primera en caure fou l’abstenció, massa poc identificable políticament, degut al gran nombre d’abstenció que es produeix sempre en qualsevol feferèndum electoral.
Així doncs, s’arribava al dia D amb dues opcions, el vot en blanc i el vot nul. Aparentment, les dues opcions s’assemblaven força. Però posats a matisar, de la decisió que prengués ERC en sortiria la resposta a un equilibri d’interessos: defensar una posició crítica amb el text final de l’Estatut o no desgastar més al govern Tripartit. Al final ha guanyat l’opció de govern. Els vots nuls no computen en el total de vots emesos, i per tant, fan que el percentatge final del Sí sigui major del que seria si aquests vots nuls haguessin estat vots en blanc, que si que computen com a vots emesos i haguessin fet disminuir el percentatge favorable al Sí.

Etiquetes de comentaris:

 
Licencia de Creative Commons
Esta obra está bajo una licencia de Creative Commons.
Google